Anuncien fred a Nancy. Bé, res extraordinari fins al moment. Ara bé, l'equipament d’hivern extrem se m'ha quedat a l'habitació de Vilafranca , allà hi tinc un parell de gorros, entre ells el de la quatribarrada amb la boleta al damunt d’època I o II Aplec
dels Ports, que confirma allò tant castellà de
tal palo tal astilla. Doncs bé, sense gorro no es pot anar a Nancy si fa fred i encara menys si un dia anem als Vosges. Res, que me’n compraré un. Les tendes del dutty free del aeroport del Prat n’han de tindre, i el preu serà interessant sense els impostos. Ui sí, o portes una cosa que no abriga però està a la moda per una trentena d’euros, o un gorro de dona o un de Nike, fet per mà d’obra asiàtica mal pagada i explotada suposadament. A sobre este últim té un logo com un castell, i no, per ahí no passem de moment. Ho deixo per a la següent escala, París. Ja des del avió, el color del cel invita a comprar un gorro. Voltant pel barri de les estacions del Nord i de l’Est, davant d’un
todocien xinès, gorros a dos euros. Xa, penso, a un xinès no. Següent aparador, cent metres més avant, un altre
todocien xinès. Va, tu, si total, ací em cobraran dos euros i pel de Nike catorze i tots dos han abusat de les condicions laborals a Àsia, me’l compro a qui s’endú menys tallada i au. Pago i me’l poso, problema arreglat. Actualment és ben difícil trobar una peça de vestir feta a casa nostra, tot allò que vaig conèixer i del que m’han parlat a casa – botiguers – de comprar camises a un fabricant de Canet i Vinaròs, mantes a un de Bocairent i Alcoi i jerseis a un de Saragossa està fotut. Estos fabricants suposo que continuen existint, però no deuen estar als outlets ni als H&Ms.
Foto del gorro que es va quedar a Vilafranca però sense boleta, de
productesdelaterra.cat .
