Algú m'ha dit

No podia deixar de comentar la notícia que sacseja França: Carla Bruni i Nicolas Sarkozy festegen. A penes han passat dos mesos des que es separà de Cecilia i ara els medis afins (Le Figaro) ho treuen a la llum. Vaja, que no és un rumor com podia ser allò d'Aznar i Guillén Cuervo, el filtratge i les fotos a Eurodisney venen des de dins de l'Elisi. Els malpensats diuen que és per tapar les vagues i la crisi dins del govern provocada per la visita de Gadhafi que s'ha fet públic açò. Potser, coneixent un poc el personatge res pot estranyar. Però jo volia atacar-ho des d'un altre costat, què en farem ara de Carla Bruni? Reconec que a cop fred vaig pensar coses radicals, com esborrar els mp3 del meu ordinador, però el Quelqu'n m'a dit seguirà sent una bona cançó, malgrat el company sentimental de la seua autora. L'últim disc, en anglès, sí que podria passar a la paperera de reciclatge directament. La veritat és que no sé com pendre-m'ho, evidentment cadascú és lliure de jaure amb qui vol, però tot fa un tuf de conte de fades: el rei que vol casar-se amb la xica més bella del seu regne, però en versió republicana. Kennedy ho provà amb Marilyn però va fallar, Sarko se n'ha eixit. Cada volta em fa més temor ell i els seus aires de grandesa (Carlemany, Lluís XIV, Napoleó, Sarko?), i ja no sé quants posts porto dient això. Fa falta un Jean Jaurès o un Zola per despertar-nos o serà massa tard.